Església de la Mare de Déu de Gràcia (Chella)

La imponent mola de l’església parroquial de Chella, situada a la part baixa de la població però visible des de tota la plana, s’alça en la plaça de l’Església i està dedicada a la Mare de Déu de Gràcia, patrona de la localitat. La localitat morisca disposava d’una mesquita, transformada a mitjan segle XVI en l’església vella, les restes de la qual es localitzen al carrer homònim. Superat el trauma de la Guerra de Successió (1702-1714), es va iniciar la construcció del nou temple a l’emplaçament actual, en 1718. No obstant això, quan estava avançada es va arruïnar a causa del catastròfic terratrèmol de Montesa (1748), que va obligar a diferir-la als anys 1768-1789.

Això va propiciar la construcció d’un temple en el qual l’estil tardobarroc deixa pas a línies senzilles i neoclàssiques, reforçades pel contrast cromàtic dels murs interns, blancs, amb motlures i capitells ressaltats en daurat. L’edifici és de planta llatina, amb cúpula sobre petxines que cobreixen el creuer. Aquesta cúpula es manifesta a l’exterior en una elegant mitja taronja redissenyada en el segle XIX amb teules vidriades blaves i blanques. A la nau central s’obrin capelles laterals entre contraforts. Separen les capelles pilastres llises de capitell compost, amb línies que es projecten sobre la volta de mig canó per a seccionar-la en diversos trams. La decoració pictòrica es concentra en els quatre evangelistes de les petxines i en els gallons pintats al fresc de l’interior de la cúpula. Destaca, així mateix, l’altar major neobarroc, presidit per la Verge. L’exterior combina trets originals de l’estil barroc, com ho és la coronació curvilínia de la façana, amb elements neogòtics (fornícula i òcul ogivals) i amb un revestiment o lluït que simula grans carreus. Aquestes novetats, producte d’una remodelació arquitectònica de final del segle XIX, es van completar amb l’alçat d’un sòlid campanar, als peus del temple.

El magnífic campanar de Chella, acabat en 1898, suposa una pervivència del model de campanar barroc valencià: un prisma quadrangular, amb cos de quatre obertures per a campanes i coronament de piràmide superior escalonada i ornamentada amb pinacles. No obstant això, presenta un tractament depurat formalment, que el delata com a obra més recent. Els murs són de maçoneria reforçada en angles i motlures amb pedra calcària. Les quatre cantonades estan orientades als quatre punts cardinals, i el cos de campanes conté quatre campanes: la major, dedicada en 1972 al Crist del Refugi; la de la Mare de Déu de Gràcia, de 1789; la de Sant Vicent, i la de Sant Blai, de 1941.